Vista de Barcelona des del Telefèric de Montjuïc / Mathieu Marquer
L’antiga Muntanya Jueva —ja que això significa Montjuïc en català—, anomenat així pels terrenys que aquí va comprar la comunitat sefardita de la Barcelona medieval per enterrar els seus difunts, ha estat, a més de perfil i símbol de la ciutat, proveïdor essencial per a la seva existència, ja que de les seves pedreres de pedra esmoladora va sortir el material, la pedra de Montjuïc, amb el qual els romans van erigir Barcino i els cristians, icones de la ciutat medieval com Santa Maria del Mar. Montjuïc ha estat i és una talaia privilegiada sobre Barcelona. Des dels seus innombrables miradors o des d’algun dels seus singulars accessos, com l’Aeri o el Telefèric, les vistes sobre la ciutat, el port i el litoral són excepcionals.
Pavelló de Mies van der Rohe (Barcelona) / Vicens
No obstant això, la seva urbanització i transformació en el que avui és —un gran espai de participació ciutadana, d’art i cultura, de lleure i esports, de fires i congressos, de jardins i itineraris per la naturalesa— no va tenir lloc fins a temps recents, quan, a començaments del segle XX, es va decidir celebrar als seus terrenys l’Exposició Internacional de 1929. D’aquella època data la plaça d’Espanya, amb la seva monumental font central de J. M. Jujol, col·laborador de Gaudí, i el passeig de Maria Cristina, amb les torres venecianes, pòrtic d’entrada a l’Exposició i, com a teló de fons, la Font Màgica i el Palau Nacional. De 1911 és la fàbrica tèxtil Casaramona, de Puig i Cadafalch, avui transformada en el CaixaForum; i de 1929 el visionari Pavelló Alemany de l’Exposició creat per Mies van der Rohe.
Entrada de la Fundació Joan Miró, a la muntanya de Montjuïc (Barcelona) / Felix König
Del Poble Espanyol a l’Anella Olímpica
Muntanya amunt es van construir el Poble Espanyol —un conjunt d’edificis extrets de l’arquitectura popular espanyola; el Palau de l’Agricultura i el Palau de l’Arquitectura —avui convertits a Ciutat del Teatre i que allotgen, respectivament, el Mercat de les Flors, dedicat a la dansa, i el Teatre Lliure, dedicat al teatre contemporani; el Palau de les Arts Gràfiques, actual seu barcelonina del Museu Arqueològic de Catalunya; el Teatre Grec, avui dia escenari principal del Festival d’Estiu «Grec» de Barcelona; el Palauet Albéniz, actualment residència oficial del rei d’Espanya quan visita Barcelona; i l’Estadi Olímpic Lluís Companys, inaugurat el 1929 i que no va poder allotjar l’olimpíada Popular de 1936 a causa de l’esclat de la Guerra Civil. No va ser fins a 1992, amb la celebració de la XXV olimpíada a Barcelona, que es va completar l’Anell Olímpic amb edificis tan singulars com el Palau Sant Jordi (Arata Isozaki) o la Torre de Comunicacions (Santiago Calatrava).
Estadi Olímpic Lluís Companys a Montjuïc (Barcelona) / David Iliff
Una mica més amunt se situa el nou Jardí Botànic i, culminant la muntanya, el castell de Montjuïc, una fortalesa militar del segle XVII.
Nombrosos jardins de diferents èpoques i temàtica jalonen la muntanya convertint-la en recés de quietud urbana, i els seus equipaments culturals —entre els que destaca, a més dels anomenats anteriorment, la Fundació Miró, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert- i esportius converteixen Montjuïc en una de les zones de més civilitat de Barcelona..
Fotos sota llicència de Creative Commons tret que s'indiqui el contrari. Imatge destacada. Maria Rosa Ferré Foto 1. Mathieu Marquer Foto 2. Vicens Foto 3. Felix König Foto 4. David Illiff
Localització
cargando mapa - por favor, espere...
Deja una respuesta